divendres, 7 de desembre del 2012

Fa gairebé un any que ho vaig escriure, i ja no passa un dia més que no ho pengi! Bufen forts vents de propaganda oficialista i m'indigna veure com juguen amb els nostres millors sentiments, amb tanta demagògia. On és l'esperit crític? Queda algú que pensi?...o bé en sóm molts i els mitjans ha lograt mostrar una altra realitat?...Total , que enguany va de càncer. Encara ningú es pregunta com és que portem una vida sentint la mateixa cantarella de que cal molta més investigació i això no es cura mai,però que mai, almenys amb mètodes oficials? Algú sap dels investigadors independents que, per haver descobert alguna cosa de profit, han estat durament perseguits? A qui van els diners de la bona conciència? Més que a una marató us presento un sprint:


UN SPRINT DE SENTIT COMÚ

S'han acabat les festes i el predomini de sentiments dirigits que les acompanya. El fred gener convida a tocar de peus a terra i fins i tot a reflexionar. Proposo la següent reflexió: De què serveix la bona intenció sense sentit comú?
Fa 20 anys que la marató de TV3 obre temporada nadalenca sabent molt bé com arrencar diners a milions de ciutadans. Ho fa de tal manera que ,qui s'hi resisteixi ,és que no té cor! Qui pot dubtar de la bondat d'entregar diners per a la investigació científica que ha de servir per a curar malalties incurables? Fins i tot al més egoïsta li cap pensar que més li val rascar-se la butxaca, no sigui que en un futur l'ataqui la misteriosa malaltia de torn i resulti ser que els científics encara no li han trobat remei per manca de pressupost. Afortunadament però, almenys això vull creure, la majoria de gent té bon cor i sent veritable compassió i generositat pels qui pateixen. Això és esperançador, però no n'hi ha prou. Si volem que les bones intencions facin diana en el seu objectiu mes val deixar-se de maratons i fer un sprint de sentit comú, que és el menys comú dels sentits i, tal i com van anant les coses, doncs hi ha pressa.
Per començar, un botó per mostra: A l'anterior edició de la marató es van recollir fons per a guarir als lesionats medul.lars. Mentrestant, una investigadora independent, la Dra. Almudena Ramón Cueto, estava acabant de descobrir una exitosa tècnica quirúrgica que permetia la total recuperació i no tenia perill. Però com que no era patentable i, a sobre, solucionava el problema de debò, es va trobar amb el que es troben tots els investigadors independents que gosen fer una cosa així: tancament, acomiadament, confiscació, destrucció i amenaça. “Qui es fica en una guerra, que s'atengui a les conseqüències”, es va haver de sentir un tetraplèjic que encapçala una associació que li dóna suport. Van ser els de la camorra napolitana? Doncs, no: van ser els dels laboratoris farmacèutics que es beneficien , entre altres coses, del que es recapta a les maratons. El fet es pot consultar amb detall als nº 139 i 140 de la revista Discovery Salud.
Tothom hauria ja de saber que al llarg de tota la història els rics i poderosos s'han dedicat a la “beneficiència”, de manera que han recollit tots els diners que els pobres éren capaços de donar als encara més pobres...i n'han fet ostentoses festes. Segur que els diners no els hi calen pas, però imagino que la sensació de domini absolut que n'obtenen no deu tenir preu! Dominar la bona intenció de la pobra gent els assegura escalus que mai aixecaràn cap.
Actualment és el mateix, agreujat pel fet que ara, els enginyers del comportament humà, que ens conèixen millor del que ens coneixem a nosaltres mateixos, saben millor que mai com ofegar tot pensament crític en un mar d'emocions que els mitjans de comunicació s'ocupen de que ho inundi tot. Així ningú es pregunta com és que , no nomès no han curat res del que fa dècades que diuen que investiguen per curar ,sinó que cada cop hi ha més gent més malalta. Ningú es pregunta com és que, donat que les empreses dediquen grans esforços a crear la necessitat del seu producte, no serà que les empreses de salut fan el mateix? Aquestes i moltes altres preguntes semblants són d'elemental sentit comú, però no es veu massa interés en exercir-lo. Hi ha mes interès en pagar per a sentir la bona conciència que la televisió indica a risc de que, quan més endavant, la realitat exigeixi algún veritable esforç solidari, ja no quedi amb què. La nova beneficiència sap com exhaurir tan econòmica com psicològicament. Després ningú es mou tot creient que ja ha fet prou.
Però no és així. En aquest sprint de sentit comú hem de còrrer molt. Primer de tot: còrrer a apagar el televisor i engegar el cervell; còrrer a buscar informació independent ( proposo especialment assabentar-se de la nova medicina, del Dr. Hamer, però hi ha molt, i molt més.... ); còrrer a retirar la confiança dels qui ens manen i dipositar-la de nou en els qui ens envolten; còrrer a ajudar directament a qui realment ho necessita.....Còrrer, en definitiva, cap a un món on la vida valgui la pena.

divendres, 23 de novembre del 2012

Hola,

   El proper dissabte dia 1 de desembre tornaré a ser al centre Orbe ( C/Sobrerroca,11 ) per parlar de "LES LLEIS BIOLÒGIQUES I LA NOVA MEDICINA" a qui li pugui interessar. Es tracta de donar a conèixer l'enfoc del Dr.Hamer sobre la salut i la malaltia, tan maltractat per la oficialitat com necessari a tenir en compte de cara al nou paradigma que tan convé.

Us hi espero.




dimarts, 30 d’octubre del 2012

Hola a tothom: El proper dissabte dia 3 , a les 12 del migdia, faig una de les meves xerrades al "centre ecològic Orbe", al C/Sobrerroca, 11. Ja ho sabeu, per si algú s'anima.

divendres, 26 d’octubre del 2012


 
Una mirada intel.ligent


De

Vargas Llosa, en este corto texto, de su último libro "La civilización del espectáculo", expresa la que, según él, es la verdadera realidad a la que ha llegado España.
 
Quizás ha llegado la hora de aceptar que nuestra crisis es más que económica; va más allá de estos o aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo. Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel. Admitir, para tratar de corregirlo, que nos hemos convertido en un país mediocre.
Ningún país alcanza semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela y termina en la clase dirigente. Hemos creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros. Estamos tan acostumbrados a nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural de las cosas. Sus excepciones, casi siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente basura.
Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera mínimos conocimientos sobre política internacional.
Mediocre es el único país del mundo que, en su sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de víctimas del terrorismo.
Mediocre es un país que ha reformado su sistema educativo trece veces en tres décadas hasta situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del mundo y fuerza a sus mejores investigadores a exiliarse para sobrevivir.
Mediocre es un país con una cuarta parte de su población en paro que sin embargo encuentra más motivos para indignarse cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la independencia sancionada.
Un país que ha hecho de la mediocridad la gran aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que se insultan sin aportar una idea, por jefes que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se esfuerza.
Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la mediocridad.





Un home valent que diu veritats.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=sT8XNaxZOTs
Un polític que parla com un ésser humà...


http://www.youtube.com/watch?v=OOAUzZs9dao